Ho és?

No ho és


Habitació fosca em conduia
a la nit negra i sense llum.
Són massa, les persones que a mi
m'han mirat, i poca cosa han vist,
tret d'un rat-penat.

No he trobat altra cosa que rimés,
-ja'm perdonaran-
però no sóc gaire més
qu'un triangle desafinat.

***

Veig passâ un plomissol, tot esborrifat,
que ha 'turat el vol sobre'l paraigües capgirat:

-Fa molt de vent, l'ala que bats,
j'està bé que facis un descans...!
-No't fixis en què faig -o què deixo de fer-!
 que per 'nâ on vaig, el teu triangle haig de ser.

El paraigües continuà parlant,
tot embarbussat,
per les paraules qu'havia oït...
...i car estava capgirat.
-No't prenguis el que t'he dit
al peu de la lletra, ja que despullat
simplement vol dir 'nâ'mb roba discreta.
-Ja_ho sabia, ...vaig respondre mentider...
Jo ja sabia que,
un pobre, blanc i esborrifat plomissol,
no podia,
sempr'alegre,
parâ d'emprendre'l vol.

***

Per'xò't dic, estimat lector:
qu'en aquest full, no cerquis
cap missatge ocult...
Simplement llegeix!
i com tal plomissol...
...emprèn, lleugerament, el vol.

Aguilera

Avui, després d'haver-me llevat he anat a contemplar quines novetats em deparava el dia. Al sortir del balcó m'he trobat un lliri blau i unes margarides. Però caminant unes passes més he topat amb una flor que s'aixoplugava del sol que picava tot capguardant-se. 

Una flor molt curiosa: els tubs corbats que té són els que duen el nèctar, de manera que l'insecte hi ha d'entrar i, bo i empolsimat de pol·len, xuclar el nèctar. Amb això, la planta s'assegura que hi hagi només uns certs insectes que hi puguin arribar; i que aquests insectes, preparats per poder fer aquesta tasca, només aniran a flors amb característiques similars, havent-hi així més possibilitats que el pol·len arribi a plantes de la mateixa espècie.

Aquí la teniu, i duu el nom de l'entrada:

Cinc misses i un legionari

Ben sabut és què és un meridià; de la mateixa manera és sabut que n'hi ha infinits, atès que només tenen una dimensió, i per tant no tenen amplada, en podem encabir tots els que volguem, bo i embolcallant de forma ben tupida una imaginària terra esfèrica i sense relleu. Però ara farem una mica de trampa i agafarem el meridià que passa pel bell mig de l'Avinguda Meridiana de Barcelona, conegut com el meridià de Barcelona. Un cop aquí agafarem els meridians que queden a un grau per l'est i un per l'oest, i tindrem un fus esfèric («la pell d'una tallada de meló»).

Situant-nos doncs en aquest entorn...

I-El legionari luteci
o
La ficció de la fundació de Barcelona

Aquesta història que us explicaré va passar fa una colla d'anys. En l'època en què París es deia Lutecia, i Barcelona encara no existia, hi havia moltes batusses per tota la Gallia. En una d'aquestes batusses s'hi barallava un legionari romà, conegut per ser força calmat i intentar esmunyir-se dels problemes o les baralles. 

Així doncs, quan va veure la oportunitat, Faventius Pocvalerosus, d'orígen hispànic i traslladat a la nova Lutecia va anar a acomiadar-se de sa mare, i va prometre's a si mateix: «sempre marxant cap al sud, m'establiré allà on el mar se m'empassi el camí». Fent això, i deixant els ulls de sa mare esbatanats (que no va saber què dir) va tancar la porta i va mirar el sol del migdia, que li marcaria el seu camí. Va caminar i caminar, va travessar camps, va trobar ex-companys i gent que el titllava de boig. Demanava pa i formatge quan trobava alguna casa de pagès i no necessitava diners. Amb la seva ferma disposició, sabia que faria una gesta inoblidable, i per això no patia ni fam, ni misèria ni soledat. 

Quan ja duia una barba consistent, i no digne d'un legionari, va començar a baixar els Pirineus, i va continuar i continuar, fins que el «739 AUC» va arribar a una platjeta. Hi havia un grupet de nens amb indumentàries força estrambòtiques, que parlaven d'una manera molt estranya. Llavors, va decidir pujar el turonet més elevat i observar les rieres, les muntanyes, el riu i una illeta; i sí, en aquest moment va tenir la lucidesa d'un llamp i va projectar carrers quadrats i la seva casa, que va començar a construir ell mateix. Estava molt decidit, ràpidament es va fer amb aquella bona gent dels ibers, i comerciant amb els romans que passaven per aquell paratge, va fundar una família.
De mica en mica, peixos grossos dels romans van anar-se animant a fer casetes vora la platja, fins que el 740 AUC va ser fundada i batejada definitivament; i la història va oblidar el nom del seu ideador, deixant pas al modern nom de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

II-Les quatre misses

Ja han passat una pila d'anys d'ençà la fundació de Barcelona (la real, eh!). Ens trobem a l'edat mitjana, el s.xiv concretament, i les ciutats més importants d'Europa volen tenir la seva missa. Una missa moderna, del s. xiv i composta per un - o més d'un - autor conegut i de renom. Ah! i una cosa més, utilitzant l'estil més actual: l'Ars Nova.

Fins ara, a les misses s'alternaven cants litúrgics aïlladament. Ara, però, la missa s'escriurà completa, amb una successió de cants corresponent a cadascuna de les parts. A partir d'ara es consolidarà com a gènere musical sacre. Diversos autors, com Guillaume de Machaut amb la Messe de Notre Dame, es dedicaran a compondre, entre d'altres peces, misses per ciutats importants.
I heus ací la importància d'aquest meridià que encapçala l'entrada: serà dins aquest fus esfèric o pell de tallada de síndria/meló on se situaran les principals misses en Ars Nova, del s. xiv, de tot Europa. Són les misses polifòniques de Notre Dame i la Sorbonne (de París), de Tournai, de Tolosa i de Barcelona. Sí, la missa de Barcelona, de la qual en podeu escoltar un tros al vídeo del final de l'entrada, és una de les primeres misses modernes d'Europa.

No em direu a mi que no és pas una gran coincidència trobar totes aquestes misses tan importants, mig-aliniàdes en un meridià (també molt important). Jo, almenys, ho trobo ben curiós.

La mort d'una realitat.

Why Is It Important?

Language defines a culture, through the people who speak it and what it allows speakers to say. Words that describe a particular cultural practice or idea may not translate precisely into another language. Many endangered languages have rich oral cultures with stories, songs, and histories passed on to younger generations, but no written forms. With the extinction of a language, an entire culture is lost.

(...)

Every time a language dies, we lose part of the picture of what our brains can do.

És un tema que no pot deixar d'entristir-me els ulls al llegir-lo. A mi, m'és impossible d'imaginar com se sent una persona al veure que ja no es pot comunicar amb la seva llengua. Malgrat tot, puc dir que cada cop que sento que una llengua mor (segons he llegit, cada 14 dies) encara que no l'hagi sentida anomenar, ni molt menys la conegui, em deixa com aturdit.

Penso, com també pensa la gent que ha escrit l'article, i de ben segur, com molta altra gent, que la mort d'una llengua no implica només la mort d'un sistema de comunicar idees entre humans, no no. La mort d'una llengua implica l'esfondrament del mode de vida d'un poble, dels parlants. Amb la mort d'una llengua (entenent mort com la substitució més o menys brusca, però substitució d'una llengua per una altra), implica l'obligació d'acceptar una nova realitat per comunicar-se i una nova manera de representar allò que t'envolta; i per tant, això porta a un anihilament de l'ordre amb què et desplaçaves antany, i una desorientació del món que t'envolta.
Suposo, car afortunadament no ho puc saber del tot, que intentar raonar la realitat i desenvolupar-se dins una cultura que ja no es relaciona ni pensa, ni interactua amb la teva llengua, t'és impossible, t'aparta i et deixa fet pols.

El fragment que surt a dalt en anglès forma part d'un article de la revista National Geographic sobre la lluita contra la desaparició de les llengües arreu del món. Tracta sobre els com? moren les llengües, i els per què? de lluitar contra la seva extinció. Recomano vivament llegir l'article que, a més de no ser gens dens, té un mapa interactiu amb les àrees en perill d'extinció lingüística i amb la descripció de cada una.

Finalment, enllaço a una altra web, on a més de tenir una base de dades de llengües del món, si ho busques, en té una d'aquelles que estan en perill; i clicant l'enllaç et remet a un mapa amb la situació de cada llengua.

mercredi, 7 mars 2007: classe de francès.

Dedicat a la meva 

professora de francès

Bistecs, amanides i muntanyes.

Aquests tres elements, en català, poden portar un gentilici. Sabeu de què estic parlant? doncs... del bistec rus, l'amanida russa i la muntanya russa. Els dos primers, receptes de cuina i el segon, en certa manera, per treure-ho tot. Però, com és que se'ls diu russos? És potser perquè tenen un orígen comú a la terra dels Varegs? Bé, ara ho intentarem esbrinar un per un.

Començarem per la muntanya russa. Encara que sorprengui, la muntanya russa es va inventar fa una pila d'anys, potser no amb la mateixa aparença, ni de bon tros, que ara, però si amb una funcionalitat similar, la de fer esglaiar als seus usuaris amb baixades sobtades i plenes de rialles. El seu origen es remunta a una data incerta, quan els russos feien uns turons, uns bons turons de 30 metres d'altura (pel cap baix), amb neu i gel; amb desnivells de 50º, que es reforçaven amb estructures de fusta, i amb pujades i baixades, s'usaven per llançar-s'hi en trineu i anar lliscant per inèrcia, passant així l'estona. «Amb un got de vodka, és clar»

Amb tot, que en aquestes, un empresari francès, el s.XVIII va decidir modernitzar i construir Montagnes russes (així les anomenaven ells) a París, i va veure que tenien èxit. D'aquí que es van anar desenvolupant tècniques: carrils enlloc de gel, vagonetes, bucles, i moltes altres coses... Fins arribar avui en dia, que aquestes muntanyes russes, amb les velocitats a què arriben, sí que et deixen glaçat.

La segona paraula que em mou a fer l'entrada és el bistec rus, paraula amb un cert detriment vers la seva cosina hamburguesa. Aquest sí que és un bon enrenou. L'origen, pel que he trobat en fer una bona cerca, és força confús, i no queda gaire clar si ens prové del bistec tàrtar (carn picada crua i ou) o d'algun altre avantpassat similar. Malgrat tot, he trobat en un blog una informació, que és força curiosa: l'enciclopèdia Larousse recull dues entrades, la del «Bifteck à la hamburgeoise dit aussi à l’allemande» i el «Bifteck a la russe dit aussi bitoke». El que els diferencia és que un es fa amb ou, i l'altre sense.

Finalment ja només ens queda per explicar l'amanida o ensalada russa. Aquesta sí que té un inventor, un origen i un final ben clars. El 1860 Lucien Oliver, un famós xef francès d'un restaurant moscovita, va inventar la recepta. Malgrat tot, el seu nom no es deu a que fos a Rússia on es va inventar, de fet, en la majoria de llocs se l'anomena amanida/ensalada Oliver. El 1917, amb la revolució russa, un grup d'aristòcrates russos se'n van anar a França i van difondre-hi la recepta. D'allí, ràpidament ens va arribar amb el nom dels seus portadors i no del seu creador. I així va quedar.

«El destí en un racó de l'inframón».

Segons els relats, quan hom baixés a l'inframón es trobaria amb un reialme d'aspecte trist i desolat, amb una terra erma i xorca, sense cap mena de flors ni d'animals tret d'un gos, el déu i certs personatges divins que trobarem més endavant.

Però d'aquest reialme ens fixarem, ara, amb una estança on hi ha tres velles de tot menys entranyables, són les moires (Μοῖραι=repartidores). Aquestes velletes són de fet tres germanes: Cloto (Κλωθώ=la filadora) que fa ús d'una filosa, Laquesis (Λάχεσις=la que tira la sort) que col·loca el fil dins el fus, i Àtropos (Ἄτροπος=la inevitable) que talla el fil enfusat amb unes tisores d'or. Heus aquí qui són aquestes tres dones, doncs: la personificació del destí. Decideixen el naixement, la durada i la fi de les vides, i és per a això que treballaven, inexorablement i sense poder dedicar-se a res més. En la mitologia romana s'anomenen parques, del llatí parcere, estalviar. Però, si un es para a llegir l'edda poètica trobarà dos versos que fan així:

Ask veit ek standa, heitir Yggdrasill hár baðmr, ausinn hvíta auri; þaðan koma döggvar þærs í dala falla; stendr æ yfir grœnn Urðar brunni. Þaðan koma meyjar margs vitandi þrjár, ór þeim sal er und þolli stendr; Urð hétu eina, aðra Verðandi, skáru á skíði, Skuld ina þriðju; þær lög lögðu, þær líf kuru alda börnum, örlög seggja.

«Les parques» «Les nornes»

An ash I know, Yggdrasil its name, With water white is the great tree wet; Thence come the dews that fall in the dales, Green by Urth's well does it ever grow. Thence come the maidens mighty in wisdom, Three from the dwelling down 'neath the tree; Urth is one named, Verthandi the next, --On the wood they scored,-- and Skuld the third. Laws they made there, and life allotted To the sons of men, and set their fates.

(La traducció és en anglès i de Henry A. Bellows perquè no em veig en cor d'intentar-la traduir, ni en sabria; i no la poso ni en català ni en castellà, perquè l'anglès conserva l'al·literació típica dels poemes norrens)

Aquí és on trobem la primera atestació a l'edda poètica sobre qui regava el gran freixe Yggdrasil. Però si ens fixem en la segona estrofa ens parla de qui viu a les arrels: tres germanes, ja molt velletes i molt sàvies. Urd (Urðr=el fat) que, fila que fila, passa l'estona, amb breus pauses per regar el freixe; Verdandi (Verðandi=el present), que teixeix amb el fil de sa germana incansablement; i finalment, la més gran, és Skuld (=el futur), ella dona per acabat el teixit, tallant el fil que el sosté.

Molta gent, i crec que de manera encertada, han trobat un cert paral·lelisme entre aquesta porció de la mitologia nòrdica i de la mitologia grega. Realment, són dues imatges ben semblants i curioses, segurament, com molts afirmen, provinent d'una més antiga mitologia comuna.

Hòstia!

L'altre dia vaig provar d'utilitzar el mot idiota amb el seu sentit original i em vaig sentir coaccionat a buscar l'etimologia d'hòstia, com a resultat. Heus ací el que he trobat:

Ja en té de curiós, ja, l'etimologia d'hòstia; resulta que (molt probablement) no ens prové de l'hòstia consagrada que es dóna al finalitzar la comunió, a la religió catòlica. No, la paraula (l'hòstia blasfema), sembla ser una deformació d'un antic verb català molt usat a l'antiguitat: el verb ostar. Aquest verb prové del llatí obstare, que s'utilitzava tant per dir obstaculitzar, com per foragitar a objectes o gent del mig del teu camí (p.e.:Obsta!=Sur‿d'enmig!). Aquesta expressió, la podem trobar, a part d'en català, en francès (ôte!) o en italià (òstia!).
Així doncs, el nostre ús de la paraula hòstia podria ben venir d'aquesta interjecció primigènia i gens irreverent, que, alhora, es confongué amb l'hòstia consagrada, donant lloc així, a la interjecció pluralment usada.

Una curiositat, ara parlant d'hòstia: en italià es va deformar el mot per eufemisme, i també s'utilitza ostriga!, en basc (agafada per préstec) ostera!, així doncs, els catalans, per no ser menys, el vam deformar com ostres!. Sempre amb aquesta -r- trencant la contundència del mot.

Idiota

dlxviii.—Eximpli de les dues coʃes de gran ʃauieʃa que Veʃpaʃia Emperador feu tentoʃt que ach Lemperi, ʃegons que recompta Uch de Florença.

PRELATUS non debet ſe...

Los cauallers de Roma quant veeren a Veſpaſia, hom ſaui e de gran eſforç, pregarenlo que prengues Lemperi, e jaſfos que ell ſe eſcuſas molts dies de no voler Lemperi ja dit, pero ach a pendre lo dit Emperi; e la primera coſa que feu apres ſos Emperador ſi fon que tolch dels officis a tots los homens ydiotes, groſſers, e pechs, e los no dignes, e mes, en loch de aquells, homens molt ſauis e diſcrets; e james no nega ne encobri ſon linatge qui era del comu. Encara deſpuys fon Emparador james no·s volch venjar, ne encara recordar de les injuries que primerament hauia reebudes.

Extret d'un recull de manuscrits del s.xv, realitzat per Marià Aguiló i Fuster el 1881, que duu per títol: Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C tretes de un manuscrit en pergamí del començament del segle xv, ara per primera vegada estampades.

La importància d'aquest document del s.xv recau en la paraula que he remarcat amb negreta: ydiotes; i en que segons Joan Coromines, és en aquest text on apareix per primer cop en la literatura catalana.

Però a què ve que dediqui una entrada a aquesta paraula? 

Doncs bé, tot això ve d'un dia que vaig llegir el mot idioma, i després em vaig exclamar amb l'expressió susdita. Acte seguit, va passar un àngel pel meu davant i se'm va ocórrer si els dos mots tindrien cap arrel en comú (ja que s'assemblen força, al cap i a la fi). És per això que després de cavil·lar una estoneta vaig decidir-me a obrir el volum iv del diccionari etimològic i cercar idioma.

Certament, de la mateixa arrel grega d'on surt idioma, en surt la paraula idiota. Aquesta paraula mare és ἴδιος, que en grec significa propi o peculiar. D'ella en sorgí, per una banda ἰδίωμα (=idioma), (passant abans per ἰδιοῦσθαι, que significa fer una cosa per un mateix), i, d'altra banda, el ἰδιώτης (gandul o bé referida a una persona que no tenia coneixement tècnic de cap mena). Aquesta darrera s'utilitzava, a mode de broma, per designar aquelles persones que no volien participar en cap obra pública a Atenes.

I, així doncs, és d'ἰδιώτης d'on prové el nostre idiota?

Doncs no ben bé: si bé el significant, certament, prové del mot grec, el significat no. Hug de Florència ens pot servir per reforçar l'argument: ell fa servir ydiota per designar aquella gent matussera i inhàbil en la seva professió (l'accepció original de la paraula), però nosaltres la fem servir amb un matís diferent, el mateix que els anglesos, idiot, i els francesos. Sent d'aquests últims d'on ens vé l'accepció actual de la paraula, és a dir, estúpid o toix en alt grau, i amb un matís pejoratiu.

Lluna: la brillant indoeuropea.

Tot va començar quan estava fullejant el volum V del diccionari etimològic de la llengua catalana de Joan Coromines, el que va de la LL fins la NY. El vaig començar a fullejar per ser l'únic que tenia per extrems dos dígrafs, però bé, dels dígrafs no és del què tractaré en aquesta entrada, no. Aquí i avui, m'he proposat explicar l'etimologia de la paraula del cos celeste femení per excel·lència, la lluna.

Durant molts anys, els humans hem contat els mesos segons les fases lunars, i hi hem basat part de la nostra vida. De fet, la paraula mes ens ve, a totes les llengües indoeuropees, de l'arrel me- que significava mesurar. No és d'estranyar, per tant, que en anglès la paraula per dir mes sigui month i per dir lluna sigui moon, amb la mateixa arrel mo-. Amb altres llengües no germàniques també ens ho trobem, com en lituà, on lluna és mėnulis i mes és mėnuo. Però és curiós que en català es digui lluna (del llatí luna), en còrnic loer (del cèltic luan), i en rus луна (luná). El professor Coromines ens ho resol tot plegat molt amablement. Tot seguit us ho explico:

El bo del professor va fixar-se en com es repartia el mot luna i derivats pel mapa dels pobles indoeuropeus. Va adonar-se que els llatins i els celtes encara se l'haguessin pogut passar els uns als altres, però els eslaus... «Què hi pintaven per allà al mig?» Bé, "senzill". Tant els eslaus, com els celtes o els llatins van anomenar lluna amb l'arrel indoeuropea del verb brillar, és a dir, louk/leuk. El què van fer va ser afegir-hi el sufix -sna, que li dóna un valor d'epítet. Així doncs, la paraula es podria traduir com «La brillant». La mar de poètic tot plegat.

Amb tot, ell no va voler-se quedar aquí. Després de veure que no era el llatí qui havia influenciat a l'eslau i el cèltic, sinó que la cosa va succeir abans que aquestes llengües es diferenciessin, va fer-se una altra pregunta: «Per què van canviar la denominació del nom de la lluna indoeuropea?» A partir d'aquí és quan va començar la llarga investigació, per acabar desenvolupant una bona hipòtesis del què els va passar pel cap a aquella gent.
El professor va plantejar que els indoeuropeus, a mesura que van anar evolucionant, es van anar refinant cada cop més, i van veure la necessitat de diferenciar la bella lluna del simple mes. Malgrat tot, els parlants de les diferents llengües van seguir estratègies diferents per aconseguir-ho. Alguns, com els germànics o els lituans van afegir-hi un sufix (moon-month o menu-menesis). D'altres, però, van canviar la paraula directament:

• Els llatins eslaus i celtes, com ja hem dit, la van anomenar louk-sna (la brillant), la ks va caure i la ou es va convertir en una u llarga. 
• Els hel·lènics van anomenar-la Σελήνη (Seléne) que prové del mot σελας que vol dir «esplendor»; alhora ve de l'indoeuropeu tuelas-(s)na (la resplandent). 
• Els poble sànscrit va anomenar-la candrah, que té a veure amb l'adjectiu candra- (esplèndid); aquesta paraula prové de l'indoeuropeu quende-ro-(sna) (l'esplendorosa). 
• Finalment, els maniqueus (poble irani) van decidir prendre la forma indoeuropea bhrag-ak-(sna), que ha quedat actualment en brazag (que significa altre cop resplandent).

Aquí no acaba tot, però. Coromines ens comenta que aquests mots potser només es va utilitzar en un principi per diferenciar la lluna plena de les altres llunes i el mes, degut a la seva bellesa extrema. Ho argumenta dient que fins al s.XIX, els russos (poble eslau) només utilitzaven luná per dir "lluna plena", i a la resta li deien mesiats. Això passa perquè el poble eslau és molt purista i conservador en la llengua, i per això ha tendit a conservar aquesta diferenciació.

<No del tot clar>

Aquí és on acaba la hipòtesi del professor. Ara, parlant de llums, resplandors i llunes: Què n'és d'una llengua no indoeuropea i alhora europea com el basc?
En basc la lluna es forma amb hil (mes) i argi (llum), provinents del protobasc. Però de fet, Ilargia significa la llum clara o pàl·lida. Sempre mantenint, amb tot, aquesta fascinació poètica.

Una visita a la mitologia nòrdica.

Estem davant d'un gran freixe, aquell que alberga els Nou Mons. Baixant pel seu tronc, saludem l'esquirol Ratatösk, que transmet els cotilleigs de l'Àguila sense nom i el falcó  Veðrfölnir (que habiten a la copa de l'arbre), al dragó Níðhöggr...

Un moment! Potser que abans de continuar situem el lector.

Així com a la mitologia clàssica trobem l'Inframón, el món dels humans (la Terra) i el món dels Déus, en la mitologia nòrdica hi trobem un conjunt de nou mons diferents. Tots aquests mons s'allotgen dins un gran freixe, les característiques del qual ja s'explicaran més endavant.
Per entendre-ho millor, donada la dificultat que presenta tenir nou mons dins un freixe, dividirem el freixe en tres sectors, que seran: les arrels, el tronc i la copa.
Així doncs, i com si fóssim esquirols anirem, des de dalt de la copa, descendint fins arribar a les arrels, on començarem a excavar:

I-La Copa

A les branques de més amunt trobem una fauna ben curiosa. Es tracta de l'àguila sense nom, on reposa, entre els seus ulls, el falcó Veðrfölnir, una imatge un pèl extravagant. Aquests són els mons que hi ha a la copa.

• El Múspellsheimr, que en nòrdic antic vol dir llar o món (heim) de  foc (Múspell). Aquí és on viuen els gegants del foc. D'aquest món és d'on provenen els objectes brillants que pengen del cel, entre d'altres, les estrelles. Està situat al sud de la copa.
• L'Ásgarðr, que vindria a ser la terra dels Aesir, se situa al bell mig de la copa i està envoltat tot per unes muralles inacabades. Els Aesir són els Déus per excel·lència, els de la batalla, la força, el poder, la brutalitat i demés. És a l'Asgard on se situa el famós Valhalla.
• L'Ālfheimr, que significa la terra dels elfs lluminosos o blancs. Està localitzat al costat de l'Asgard, més o menys al centre de la copa també.
• El Vanaheimr, que es refereix a la terra dels Déus Vanir, es localitza prop també de l'Asgard. Els Vanir eren  una altra classe de Déus, menys poderosos, associats a la fertilitat i a les arts màgiques. Aquests Déus van estar una temporada en guerra amb els Aesir, que es creu que podria haver estat una recreació de la guerra entre els pobles indoeuropeus i els preindoeuropeus.

II-El tronc

Al tronc és la part intermitja del Gran Freixe, i és on se situen els dos grans habitants de l'Univers. Aquí hi trobem quatre cèrvols: Dáinn, Dvalinn, Duneyrr i Dvalinn. A part de la fauna, al tronc, hi trobem dos mons:

• El Miðgarðr, que es refereix a la terra del mig, és on habiten els éssers humans, és a dir, la Terra. El Mídgard està envoltat per una palissada que la protegeix de l'Útgard (el conjunt de mons exteriors), car allí hi viuen els gegants, els Déus (bons i dolents), les bruixes, els ogres i les demés criatures que poden atemorir un home. De fet, el Mídgard està construït a partir del cadàver del primer gegant, anomenat Ýmir.
• El Jötunheimr, que significa la "terra dels Jötuns", circumscriu el Mídgard i és molt muntanyós. Els Jötuns, o gegants de roca i gebre, viuen en aquestes muntanyes tan escarpades, on hi ténen les seves coves. Són el perill principal pels homes que viuen al Mídgard, degut a la seva proximitat.

Quan al Mídgard es veu un arc de St. Martí, el què en realitat es divisa és el camí que mena a l'Àsgard, la llar dels Déus.

III-Les arrels

A les arrels hi trobem coses força xocants. La primera de fet, són elles mateixes, només hi ha tres arrels:

La primera porta a la font Hvergelmir, la deu del fred.

La segona mena a la font del coneixement i la saviesa, custodiada pel gegant Mímir.

Finalment, la tercera fa cap a Urðarbrunnr, la font d'Urd.

A part de les fons, hi trobem un seguit de cucs i un dragó que millor no us el trobeu, el Níðhöggr, que corquen i rosseguen les arrels per tombar l'arbre. I també hi trobem els tres mons que queden, que per trobar-se a sota les arrels i amb aquests precedents, seran foscos i tenebrosos, de quina manera si no! Heus-los aquí:

• El Niflheimr, que duu en el nom la "llar de la boira", és on viu el dragó Níðhöggr. És un lloc gèlid, llòbrec i obscur.
• El Niðavellir, era el lloc on vivien els nans, uns éssers treballadors, baixets i amb forma humana. També vivien aquí l'antítesi dels elfs blancs, és a dir, els elfs obscurs.
• El Helheim, que significaria el "lloc amagat", el trobem, quan ja no estem vius, al racó més gèlid, llòbrec i obscur del Niflheimr. El custodia una geganta anomenada Hel, i hi van a parar els que morien de vell o de malaltia. Qui hi entra no hi surt, però depenent de com un s'havia portat i el judici que rebia, estava destinat a unes àrees del Helheim o unes altres. És important saber que inclús els Déus (que són mortals aquí) tampoc podien sortir un cop entrats.

Per acabar la descripció del freixe cal parar esment amb un esquirol que ens hem anat trobant a mesura que viatgem, l'esquirol Ratatösk. Aquest animalet es dedicava a explicar les xafarderies que s'explicaven l'àguila i el falcó de la copa, al temible dragó de les arrels.

Nou de trinca.

Fa un temps que, per la revista La Ratlla groga, de l'escola on estudiava, donava un tomb per internet buscant informació per l'article que havia d'escriure per la revista: Etimologies curioses i inesperades..

Vaig anar a parar a un blog dedicat a les etimologies de les parèmies o frases fetes i allí vaig endinsar-me, amb alegria, a llegir-ne el seu contingut. Una de les parèmies que em va cridar més la curiositat fou la que dóna nom a aquesta entrada, ço és, Nou de trinca.

Aquesta parèmia té certa història, es remunta a l'època en què Barcelona estava emmurallada, i quan el barri del Raval se situava a les afores poc transitades. Pels volts de la plaça del teatre, al carrer dels Escudellers, hi ha el carrer del Gínjol. Aquest carrer antigament s'anomenava del Palmall.

El palmall era un dels tants jocs de pilota que existien, avui ja pràcticament perdut, consistia, fins on m'ha arribat, a fer botar una pilota de cuir. Fou un esport a vegades prohibit per les discussions i baralles que comportava, i d'altres vegades permès com a pràctica esportiva pels soldats i alhora esbarjo.

Deixant de banda el joc en sí, em fixaré en quin era l'argot dels jugadors, concretament en dues paraules: el verb trincar-la (fer votar la pilota) i el trinquet (el lloc on es jugava).

La història comença, doncs, a l'hora de confeccionar una pilota. La feien els sabaters amb parracs de cuir gruixut, cosint-lo. El resultat era una pilota abonyegada per totes bandes. Malgrat tot, això no era un obstacle a l'hora de jugar, car quan la feies botar (és a dir la trincaves), prenia ràpidament la més o menys idònia forma esfèrica.

Amb tot això hom veia ràpidament si una pilota estava ja trincada, o si, per contra, estava per trincar. Heus aquí, doncs, el mot nou de trinca (nou per trincar).

Amb això, doncs, espero haver trincat el blog.

Vale, tal com dirien els llatins.