mercredi, 7 mars 2007: classe de francès.

Dedicat a la meva 

professora de francès

Bistecs, amanides i muntanyes.

Aquests tres elements, en català, poden portar un gentilici. Sabeu de què estic parlant? doncs... del bistec rus, l'amanida russa i la muntanya russa. Els dos primers, receptes de cuina i el segon, en certa manera, per treure-ho tot. Però, com és que se'ls diu russos? És potser perquè tenen un orígen comú a la terra dels Varegs? Bé, ara ho intentarem esbrinar un per un.

Començarem per la muntanya russa. Encara que sorprengui, la muntanya russa es va inventar fa una pila d'anys, potser no amb la mateixa aparença, ni de bon tros, que ara, però si amb una funcionalitat similar, la de fer esglaiar als seus usuaris amb baixades sobtades i plenes de rialles. El seu origen es remunta a una data incerta, quan els russos feien uns turons, uns bons turons de 30 metres d'altura (pel cap baix), amb neu i gel; amb desnivells de 50º, que es reforçaven amb estructures de fusta, i amb pujades i baixades, s'usaven per llançar-s'hi en trineu i anar lliscant per inèrcia, passant així l'estona. «Amb un got de vodka, és clar»

Amb tot, que en aquestes, un empresari francès, el s.XVIII va decidir modernitzar i construir Montagnes russes (així les anomenaven ells) a París, i va veure que tenien èxit. D'aquí que es van anar desenvolupant tècniques: carrils enlloc de gel, vagonetes, bucles, i moltes altres coses... Fins arribar avui en dia, que aquestes muntanyes russes, amb les velocitats a què arriben, sí que et deixen glaçat.

La segona paraula que em mou a fer l'entrada és el bistec rus, paraula amb un cert detriment vers la seva cosina hamburguesa. Aquest sí que és un bon enrenou. L'origen, pel que he trobat en fer una bona cerca, és força confús, i no queda gaire clar si ens prové del bistec tàrtar (carn picada crua i ou) o d'algun altre avantpassat similar. Malgrat tot, he trobat en un blog una informació, que és força curiosa: l'enciclopèdia Larousse recull dues entrades, la del «Bifteck à la hamburgeoise dit aussi à l’allemande» i el «Bifteck a la russe dit aussi bitoke». El que els diferencia és que un es fa amb ou, i l'altre sense.

Finalment ja només ens queda per explicar l'amanida o ensalada russa. Aquesta sí que té un inventor, un origen i un final ben clars. El 1860 Lucien Oliver, un famós xef francès d'un restaurant moscovita, va inventar la recepta. Malgrat tot, el seu nom no es deu a que fos a Rússia on es va inventar, de fet, en la majoria de llocs se l'anomena amanida/ensalada Oliver. El 1917, amb la revolució russa, un grup d'aristòcrates russos se'n van anar a França i van difondre-hi la recepta. D'allí, ràpidament ens va arribar amb el nom dels seus portadors i no del seu creador. I així va quedar.

«El destí en un racó de l'inframón».

Segons els relats, quan hom baixés a l'inframón es trobaria amb un reialme d'aspecte trist i desolat, amb una terra erma i xorca, sense cap mena de flors ni d'animals tret d'un gos, el déu i certs personatges divins que trobarem més endavant.

Però d'aquest reialme ens fixarem, ara, amb una estança on hi ha tres velles de tot menys entranyables, són les moires (Μοῖραι=repartidores). Aquestes velletes són de fet tres germanes: Cloto (Κλωθώ=la filadora) que fa ús d'una filosa, Laquesis (Λάχεσις=la que tira la sort) que col·loca el fil dins el fus, i Àtropos (Ἄτροπος=la inevitable) que talla el fil enfusat amb unes tisores d'or. Heus aquí qui són aquestes tres dones, doncs: la personificació del destí. Decideixen el naixement, la durada i la fi de les vides, i és per a això que treballaven, inexorablement i sense poder dedicar-se a res més. En la mitologia romana s'anomenen parques, del llatí parcere, estalviar. Però, si un es para a llegir l'edda poètica trobarà dos versos que fan així:

Ask veit ek standa, heitir Yggdrasill hár baðmr, ausinn hvíta auri; þaðan koma döggvar þærs í dala falla; stendr æ yfir grœnn Urðar brunni. Þaðan koma meyjar margs vitandi þrjár, ór þeim sal er und þolli stendr; Urð hétu eina, aðra Verðandi, skáru á skíði, Skuld ina þriðju; þær lög lögðu, þær líf kuru alda börnum, örlög seggja.

«Les parques» «Les nornes»

An ash I know, Yggdrasil its name, With water white is the great tree wet; Thence come the dews that fall in the dales, Green by Urth's well does it ever grow. Thence come the maidens mighty in wisdom, Three from the dwelling down 'neath the tree; Urth is one named, Verthandi the next, --On the wood they scored,-- and Skuld the third. Laws they made there, and life allotted To the sons of men, and set their fates.

(La traducció és en anglès i de Henry A. Bellows perquè no em veig en cor d'intentar-la traduir, ni en sabria; i no la poso ni en català ni en castellà, perquè l'anglès conserva l'al·literació típica dels poemes norrens)

Aquí és on trobem la primera atestació a l'edda poètica sobre qui regava el gran freixe Yggdrasil. Però si ens fixem en la segona estrofa ens parla de qui viu a les arrels: tres germanes, ja molt velletes i molt sàvies. Urd (Urðr=el fat) que, fila que fila, passa l'estona, amb breus pauses per regar el freixe; Verdandi (Verðandi=el present), que teixeix amb el fil de sa germana incansablement; i finalment, la més gran, és Skuld (=el futur), ella dona per acabat el teixit, tallant el fil que el sosté.

Molta gent, i crec que de manera encertada, han trobat un cert paral·lelisme entre aquesta porció de la mitologia nòrdica i de la mitologia grega. Realment, són dues imatges ben semblants i curioses, segurament, com molts afirmen, provinent d'una més antiga mitologia comuna.