Idiota

dlxviii.—Eximpli de les dues coʃes de gran ʃauieʃa que Veʃpaʃia Emperador feu tentoʃt que ach Lemperi, ʃegons que recompta Uch de Florença.

PRELATUS non debet ſe...

Los cauallers de Roma quant veeren a Veſpaſia, hom ſaui e de gran eſforç, pregarenlo que prengues Lemperi, e jaſfos que ell ſe eſcuſas molts dies de no voler Lemperi ja dit, pero ach a pendre lo dit Emperi; e la primera coſa que feu apres ſos Emperador ſi fon que tolch dels officis a tots los homens ydiotes, groſſers, e pechs, e los no dignes, e mes, en loch de aquells, homens molt ſauis e diſcrets; e james no nega ne encobri ſon linatge qui era del comu. Encara deſpuys fon Emparador james no·s volch venjar, ne encara recordar de les injuries que primerament hauia reebudes.

Extret d'un recull de manuscrits del s.xv, realitzat per Marià Aguiló i Fuster el 1881, que duu per títol: Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C tretes de un manuscrit en pergamí del començament del segle xv, ara per primera vegada estampades.

La importància d'aquest document del s.xv recau en la paraula que he remarcat amb negreta: ydiotes; i en que segons Joan Coromines, és en aquest text on apareix per primer cop en la literatura catalana.

Però a què ve que dediqui una entrada a aquesta paraula? 

Doncs bé, tot això ve d'un dia que vaig llegir el mot idioma, i després em vaig exclamar amb l'expressió susdita. Acte seguit, va passar un àngel pel meu davant i se'm va ocórrer si els dos mots tindrien cap arrel en comú (ja que s'assemblen força, al cap i a la fi). És per això que després de cavil·lar una estoneta vaig decidir-me a obrir el volum iv del diccionari etimològic i cercar idioma.

Certament, de la mateixa arrel grega d'on surt idioma, en surt la paraula idiota. Aquesta paraula mare és ἴδιος, que en grec significa propi o peculiar. D'ella en sorgí, per una banda ἰδίωμα (=idioma), (passant abans per ἰδιοῦσθαι, que significa fer una cosa per un mateix), i, d'altra banda, el ἰδιώτης (gandul o bé referida a una persona que no tenia coneixement tècnic de cap mena). Aquesta darrera s'utilitzava, a mode de broma, per designar aquelles persones que no volien participar en cap obra pública a Atenes.

I, així doncs, és d'ἰδιώτης d'on prové el nostre idiota?

Doncs no ben bé: si bé el significant, certament, prové del mot grec, el significat no. Hug de Florència ens pot servir per reforçar l'argument: ell fa servir ydiota per designar aquella gent matussera i inhàbil en la seva professió (l'accepció original de la paraula), però nosaltres la fem servir amb un matís diferent, el mateix que els anglesos, idiot, i els francesos. Sent d'aquests últims d'on ens vé l'accepció actual de la paraula, és a dir, estúpid o toix en alt grau, i amb un matís pejoratiu.