Hòstia!

L'altre dia vaig provar d'utilitzar el mot idiota amb el seu sentit original i em vaig sentir coaccionat a buscar l'etimologia d'hòstia, com a resultat. Heus ací el que he trobat:

Ja en té de curiós, ja, l'etimologia d'hòstia; resulta que (molt probablement) no ens prové de l'hòstia consagrada que es dóna al finalitzar la comunió, a la religió catòlica. No, la paraula (l'hòstia blasfema), sembla ser una deformació d'un antic verb català molt usat a l'antiguitat: el verb ostar. Aquest verb prové del llatí obstare, que s'utilitzava tant per dir obstaculitzar, com per foragitar a objectes o gent del mig del teu camí (p.e.:Obsta!=Sur‿d'enmig!). Aquesta expressió, la podem trobar, a part d'en català, en francès (ôte!) o en italià (òstia!).
Així doncs, el nostre ús de la paraula hòstia podria ben venir d'aquesta interjecció primigènia i gens irreverent, que, alhora, es confongué amb l'hòstia consagrada, donant lloc així, a la interjecció pluralment usada.

Una curiositat, ara parlant d'hòstia: en italià es va deformar el mot per eufemisme, i també s'utilitza ostriga!, en basc (agafada per préstec) ostera!, així doncs, els catalans, per no ser menys, el vam deformar com ostres!. Sempre amb aquesta -r- trencant la contundència del mot.

Idiota

dlxviii.—Eximpli de les dues coʃes de gran ʃauieʃa que Veʃpaʃia Emperador feu tentoʃt que ach Lemperi, ʃegons que recompta Uch de Florença.

PRELATUS non debet ſe...

Los cauallers de Roma quant veeren a Veſpaſia, hom ſaui e de gran eſforç, pregarenlo que prengues Lemperi, e jaſfos que ell ſe eſcuſas molts dies de no voler Lemperi ja dit, pero ach a pendre lo dit Emperi; e la primera coſa que feu apres ſos Emperador ſi fon que tolch dels officis a tots los homens ydiotes, groſſers, e pechs, e los no dignes, e mes, en loch de aquells, homens molt ſauis e diſcrets; e james no nega ne encobri ſon linatge qui era del comu. Encara deſpuys fon Emparador james no·s volch venjar, ne encara recordar de les injuries que primerament hauia reebudes.

Extret d'un recull de manuscrits del s.xv, realitzat per Marià Aguiló i Fuster el 1881, que duu per títol: Recull de eximplis e miracles, gestes e faules e altres ligendes ordenades per A-B-C tretes de un manuscrit en pergamí del començament del segle xv, ara per primera vegada estampades.

La importància d'aquest document del s.xv recau en la paraula que he remarcat amb negreta: ydiotes; i en que segons Joan Coromines, és en aquest text on apareix per primer cop en la literatura catalana.

Però a què ve que dediqui una entrada a aquesta paraula? 

Doncs bé, tot això ve d'un dia que vaig llegir el mot idioma, i després em vaig exclamar amb l'expressió susdita. Acte seguit, va passar un àngel pel meu davant i se'm va ocórrer si els dos mots tindrien cap arrel en comú (ja que s'assemblen força, al cap i a la fi). És per això que després de cavil·lar una estoneta vaig decidir-me a obrir el volum iv del diccionari etimològic i cercar idioma.

Certament, de la mateixa arrel grega d'on surt idioma, en surt la paraula idiota. Aquesta paraula mare és ἴδιος, que en grec significa propi o peculiar. D'ella en sorgí, per una banda ἰδίωμα (=idioma), (passant abans per ἰδιοῦσθαι, que significa fer una cosa per un mateix), i, d'altra banda, el ἰδιώτης (gandul o bé referida a una persona que no tenia coneixement tècnic de cap mena). Aquesta darrera s'utilitzava, a mode de broma, per designar aquelles persones que no volien participar en cap obra pública a Atenes.

I, així doncs, és d'ἰδιώτης d'on prové el nostre idiota?

Doncs no ben bé: si bé el significant, certament, prové del mot grec, el significat no. Hug de Florència ens pot servir per reforçar l'argument: ell fa servir ydiota per designar aquella gent matussera i inhàbil en la seva professió (l'accepció original de la paraula), però nosaltres la fem servir amb un matís diferent, el mateix que els anglesos, idiot, i els francesos. Sent d'aquests últims d'on ens vé l'accepció actual de la paraula, és a dir, estúpid o toix en alt grau, i amb un matís pejoratiu.

Lluna: la brillant indoeuropea.

Tot va començar quan estava fullejant el volum V del diccionari etimològic de la llengua catalana de Joan Coromines, el que va de la LL fins la NY. El vaig començar a fullejar per ser l'únic que tenia per extrems dos dígrafs, però bé, dels dígrafs no és del què tractaré en aquesta entrada, no. Aquí i avui, m'he proposat explicar l'etimologia de la paraula del cos celeste femení per excel·lència, la lluna.

Durant molts anys, els humans hem contat els mesos segons les fases lunars, i hi hem basat part de la nostra vida. De fet, la paraula mes ens ve, a totes les llengües indoeuropees, de l'arrel me- que significava mesurar. No és d'estranyar, per tant, que en anglès la paraula per dir mes sigui month i per dir lluna sigui moon, amb la mateixa arrel mo-. Amb altres llengües no germàniques també ens ho trobem, com en lituà, on lluna és mėnulis i mes és mėnuo. Però és curiós que en català es digui lluna (del llatí luna), en còrnic loer (del cèltic luan), i en rus луна (luná). El professor Coromines ens ho resol tot plegat molt amablement. Tot seguit us ho explico:

El bo del professor va fixar-se en com es repartia el mot luna i derivats pel mapa dels pobles indoeuropeus. Va adonar-se que els llatins i els celtes encara se l'haguessin pogut passar els uns als altres, però els eslaus... «Què hi pintaven per allà al mig?» Bé, "senzill". Tant els eslaus, com els celtes o els llatins van anomenar lluna amb l'arrel indoeuropea del verb brillar, és a dir, louk/leuk. El què van fer va ser afegir-hi el sufix -sna, que li dóna un valor d'epítet. Així doncs, la paraula es podria traduir com «La brillant». La mar de poètic tot plegat.

Amb tot, ell no va voler-se quedar aquí. Després de veure que no era el llatí qui havia influenciat a l'eslau i el cèltic, sinó que la cosa va succeir abans que aquestes llengües es diferenciessin, va fer-se una altra pregunta: «Per què van canviar la denominació del nom de la lluna indoeuropea?» A partir d'aquí és quan va començar la llarga investigació, per acabar desenvolupant una bona hipòtesis del què els va passar pel cap a aquella gent.
El professor va plantejar que els indoeuropeus, a mesura que van anar evolucionant, es van anar refinant cada cop més, i van veure la necessitat de diferenciar la bella lluna del simple mes. Malgrat tot, els parlants de les diferents llengües van seguir estratègies diferents per aconseguir-ho. Alguns, com els germànics o els lituans van afegir-hi un sufix (moon-month o menu-menesis). D'altres, però, van canviar la paraula directament:

• Els llatins eslaus i celtes, com ja hem dit, la van anomenar louk-sna (la brillant), la ks va caure i la ou es va convertir en una u llarga. 
• Els hel·lènics van anomenar-la Σελήνη (Seléne) que prové del mot σελας que vol dir «esplendor»; alhora ve de l'indoeuropeu tuelas-(s)na (la resplandent). 
• Els poble sànscrit va anomenar-la candrah, que té a veure amb l'adjectiu candra- (esplèndid); aquesta paraula prové de l'indoeuropeu quende-ro-(sna) (l'esplendorosa). 
• Finalment, els maniqueus (poble irani) van decidir prendre la forma indoeuropea bhrag-ak-(sna), que ha quedat actualment en brazag (que significa altre cop resplandent).

Aquí no acaba tot, però. Coromines ens comenta que aquests mots potser només es va utilitzar en un principi per diferenciar la lluna plena de les altres llunes i el mes, degut a la seva bellesa extrema. Ho argumenta dient que fins al s.XIX, els russos (poble eslau) només utilitzaven luná per dir "lluna plena", i a la resta li deien mesiats. Això passa perquè el poble eslau és molt purista i conservador en la llengua, i per això ha tendit a conservar aquesta diferenciació.

<No del tot clar>

Aquí és on acaba la hipòtesi del professor. Ara, parlant de llums, resplandors i llunes: Què n'és d'una llengua no indoeuropea i alhora europea com el basc?
En basc la lluna es forma amb hil (mes) i argi (llum), provinents del protobasc. Però de fet, Ilargia significa la llum clara o pàl·lida. Sempre mantenint, amb tot, aquesta fascinació poètica.