Cinc misses i un legionari

Ben sabut és què és un meridià; de la mateixa manera és sabut que n'hi ha infinits, atès que només tenen una dimensió, i per tant no tenen amplada, en podem encabir tots els que volguem, bo i embolcallant de forma ben tupida una imaginària terra esfèrica i sense relleu. Però ara farem una mica de trampa i agafarem el meridià que passa pel bell mig de l'Avinguda Meridiana de Barcelona, conegut com el meridià de Barcelona. Un cop aquí agafarem els meridians que queden a un grau per l'est i un per l'oest, i tindrem un fus esfèric («la pell d'una tallada de meló»).

Situant-nos doncs en aquest entorn...

I-El legionari luteci
o
La ficció de la fundació de Barcelona

Aquesta història que us explicaré va passar fa una colla d'anys. En l'època en què París es deia Lutecia, i Barcelona encara no existia, hi havia moltes batusses per tota la Gallia. En una d'aquestes batusses s'hi barallava un legionari romà, conegut per ser força calmat i intentar esmunyir-se dels problemes o les baralles. 

Així doncs, quan va veure la oportunitat, Faventius Pocvalerosus, d'orígen hispànic i traslladat a la nova Lutecia va anar a acomiadar-se de sa mare, i va prometre's a si mateix: «sempre marxant cap al sud, m'establiré allà on el mar se m'empassi el camí». Fent això, i deixant els ulls de sa mare esbatanats (que no va saber què dir) va tancar la porta i va mirar el sol del migdia, que li marcaria el seu camí. Va caminar i caminar, va travessar camps, va trobar ex-companys i gent que el titllava de boig. Demanava pa i formatge quan trobava alguna casa de pagès i no necessitava diners. Amb la seva ferma disposició, sabia que faria una gesta inoblidable, i per això no patia ni fam, ni misèria ni soledat. 

Quan ja duia una barba consistent, i no digne d'un legionari, va començar a baixar els Pirineus, i va continuar i continuar, fins que el «739 AUC» va arribar a una platjeta. Hi havia un grupet de nens amb indumentàries força estrambòtiques, que parlaven d'una manera molt estranya. Llavors, va decidir pujar el turonet més elevat i observar les rieres, les muntanyes, el riu i una illeta; i sí, en aquest moment va tenir la lucidesa d'un llamp i va projectar carrers quadrats i la seva casa, que va començar a construir ell mateix. Estava molt decidit, ràpidament es va fer amb aquella bona gent dels ibers, i comerciant amb els romans que passaven per aquell paratge, va fundar una família.
De mica en mica, peixos grossos dels romans van anar-se animant a fer casetes vora la platja, fins que el 740 AUC va ser fundada i batejada definitivament; i la història va oblidar el nom del seu ideador, deixant pas al modern nom de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

II-Les quatre misses

Ja han passat una pila d'anys d'ençà la fundació de Barcelona (la real, eh!). Ens trobem a l'edat mitjana, el s.xiv concretament, i les ciutats més importants d'Europa volen tenir la seva missa. Una missa moderna, del s. xiv i composta per un - o més d'un - autor conegut i de renom. Ah! i una cosa més, utilitzant l'estil més actual: l'Ars Nova.

Fins ara, a les misses s'alternaven cants litúrgics aïlladament. Ara, però, la missa s'escriurà completa, amb una successió de cants corresponent a cadascuna de les parts. A partir d'ara es consolidarà com a gènere musical sacre. Diversos autors, com Guillaume de Machaut amb la Messe de Notre Dame, es dedicaran a compondre, entre d'altres peces, misses per ciutats importants.
I heus ací la importància d'aquest meridià que encapçala l'entrada: serà dins aquest fus esfèric o pell de tallada de síndria/meló on se situaran les principals misses en Ars Nova, del s. xiv, de tot Europa. Són les misses polifòniques de Notre Dame i la Sorbonne (de París), de Tournai, de Tolosa i de Barcelona. Sí, la missa de Barcelona, de la qual en podeu escoltar un tros al vídeo del final de l'entrada, és una de les primeres misses modernes d'Europa.

No em direu a mi que no és pas una gran coincidència trobar totes aquestes misses tan importants, mig-aliniàdes en un meridià (també molt important). Jo, almenys, ho trobo ben curiós.

La mort d'una realitat.

Why Is It Important?

Language defines a culture, through the people who speak it and what it allows speakers to say. Words that describe a particular cultural practice or idea may not translate precisely into another language. Many endangered languages have rich oral cultures with stories, songs, and histories passed on to younger generations, but no written forms. With the extinction of a language, an entire culture is lost.

(...)

Every time a language dies, we lose part of the picture of what our brains can do.

És un tema que no pot deixar d'entristir-me els ulls al llegir-lo. A mi, m'és impossible d'imaginar com se sent una persona al veure que ja no es pot comunicar amb la seva llengua. Malgrat tot, puc dir que cada cop que sento que una llengua mor (segons he llegit, cada 14 dies) encara que no l'hagi sentida anomenar, ni molt menys la conegui, em deixa com aturdit.

Penso, com també pensa la gent que ha escrit l'article, i de ben segur, com molta altra gent, que la mort d'una llengua no implica només la mort d'un sistema de comunicar idees entre humans, no no. La mort d'una llengua implica l'esfondrament del mode de vida d'un poble, dels parlants. Amb la mort d'una llengua (entenent mort com la substitució més o menys brusca, però substitució d'una llengua per una altra), implica l'obligació d'acceptar una nova realitat per comunicar-se i una nova manera de representar allò que t'envolta; i per tant, això porta a un anihilament de l'ordre amb què et desplaçaves antany, i una desorientació del món que t'envolta.
Suposo, car afortunadament no ho puc saber del tot, que intentar raonar la realitat i desenvolupar-se dins una cultura que ja no es relaciona ni pensa, ni interactua amb la teva llengua, t'és impossible, t'aparta i et deixa fet pols.

El fragment que surt a dalt en anglès forma part d'un article de la revista National Geographic sobre la lluita contra la desaparició de les llengües arreu del món. Tracta sobre els com? moren les llengües, i els per què? de lluitar contra la seva extinció. Recomano vivament llegir l'article que, a més de no ser gens dens, té un mapa interactiu amb les àrees en perill d'extinció lingüística i amb la descripció de cada una.

Finalment, enllaço a una altra web, on a més de tenir una base de dades de llengües del món, si ho busques, en té una d'aquelles que estan en perill; i clicant l'enllaç et remet a un mapa amb la situació de cada llengua.