Lluna: la brillant indoeuropea.

Tot va començar quan estava fullejant el volum V del diccionari etimològic de la llengua catalana de Joan Coromines, el que va de la LL fins la NY. El vaig començar a fullejar per ser l'únic que tenia per extrems dos dígrafs, però bé, dels dígrafs no és del què tractaré en aquesta entrada, no. Aquí i avui, m'he proposat explicar l'etimologia de la paraula del cos celeste femení per excel·lència, la lluna.

Durant molts anys, els humans hem contat els mesos segons les fases lunars, i hi hem basat part de la nostra vida. De fet, la paraula mes ens ve, a totes les llengües indoeuropees, de l'arrel me- que significava mesurar. No és d'estranyar, per tant, que en anglès la paraula per dir mes sigui month i per dir lluna sigui moon, amb la mateixa arrel mo-. Amb altres llengües no germàniques també ens ho trobem, com en lituà, on lluna és mėnulis i mes és mėnuo. Però és curiós que en català es digui lluna (del llatí luna), en còrnic loer (del cèltic luan), i en rus луна (luná). El professor Coromines ens ho resol tot plegat molt amablement. Tot seguit us ho explico:

El bo del professor va fixar-se en com es repartia el mot luna i derivats pel mapa dels pobles indoeuropeus. Va adonar-se que els llatins i els celtes encara se l'haguessin pogut passar els uns als altres, però els eslaus... «Què hi pintaven per allà al mig?» Bé, "senzill". Tant els eslaus, com els celtes o els llatins van anomenar lluna amb l'arrel indoeuropea del verb brillar, és a dir, louk/leuk. El què van fer va ser afegir-hi el sufix -sna, que li dóna un valor d'epítet. Així doncs, la paraula es podria traduir com «La brillant». La mar de poètic tot plegat.

Amb tot, ell no va voler-se quedar aquí. Després de veure que no era el llatí qui havia influenciat a l'eslau i el cèltic, sinó que la cosa va succeir abans que aquestes llengües es diferenciessin, va fer-se una altra pregunta: «Per què van canviar la denominació del nom de la lluna indoeuropea?» A partir d'aquí és quan va començar la llarga investigació, per acabar desenvolupant una bona hipòtesis del què els va passar pel cap a aquella gent.
El professor va plantejar que els indoeuropeus, a mesura que van anar evolucionant, es van anar refinant cada cop més, i van veure la necessitat de diferenciar la bella lluna del simple mes. Malgrat tot, els parlants de les diferents llengües van seguir estratègies diferents per aconseguir-ho. Alguns, com els germànics o els lituans van afegir-hi un sufix (moon-month o menu-menesis). D'altres, però, van canviar la paraula directament:

• Els llatins eslaus i celtes, com ja hem dit, la van anomenar louk-sna (la brillant), la ks va caure i la ou es va convertir en una u llarga. 
• Els hel·lènics van anomenar-la Σελήνη (Seléne) que prové del mot σελας que vol dir «esplendor»; alhora ve de l'indoeuropeu tuelas-(s)na (la resplandent). 
• Els poble sànscrit va anomenar-la candrah, que té a veure amb l'adjectiu candra- (esplèndid); aquesta paraula prové de l'indoeuropeu quende-ro-(sna) (l'esplendorosa). 
• Finalment, els maniqueus (poble irani) van decidir prendre la forma indoeuropea bhrag-ak-(sna), que ha quedat actualment en brazag (que significa altre cop resplandent).

Aquí no acaba tot, però. Coromines ens comenta que aquests mots potser només es va utilitzar en un principi per diferenciar la lluna plena de les altres llunes i el mes, degut a la seva bellesa extrema. Ho argumenta dient que fins al s.XIX, els russos (poble eslau) només utilitzaven luná per dir "lluna plena", i a la resta li deien mesiats. Això passa perquè el poble eslau és molt purista i conservador en la llengua, i per això ha tendit a conservar aquesta diferenciació.

<No del tot clar>

Aquí és on acaba la hipòtesi del professor. Ara, parlant de llums, resplandors i llunes: Què n'és d'una llengua no indoeuropea i alhora europea com el basc?
En basc la lluna es forma amb hil (mes) i argi (llum), provinents del protobasc. Però de fet, Ilargia significa la llum clara o pàl·lida. Sempre mantenint, amb tot, aquesta fascinació poètica.