El claustre

Com pot ser? Ningú no el sent,
el festeig d'aquest ocell?
Canta i canta cap el claustre,
i la gent... prou passa d'ell!

A la branca del xiprer,
ho observa tot ben atent
car al ficus hi ha una ocella
que, d'ell, se n'està enfotent.

Piula i piula, piularia
fins haver-la impressionat
i cap més cuc menjaria
per poder ser ben carat.

I la gent passa per sota
sense escoltar com canta,
sense sentir l'ocellassa,
que remou tant el claustre.

Assegut en un banc, comtemplava el seu entorn. El moviment dels passejants, el soroll dels cotxes. Va ser llavors quan, en silenci, se'n va anar...

***

Absort i mirant els cotxes aixeca una pota i amb força empeny el terra, el prem. Aixeca una altra pota i fa exactament el mateix. Camina per inèrcia, el seu cap bull de pensaments. Moltes coses que cal millorar, aixo ho té ben clar. Molts projectes per emprendre, (a dojo, n'hi ha!). No ho acaba de veure, però té ganes de moure's, té ganes de fugir i de fer temeritats. De no quadricular-se ni quedar-se assentat; no està fet per no queixar-se, però... Paraules són paraules, i si no estan al diccionari, bé haurem les d'inventar!

Ell, que en té, de tot! i d'aquest tot ja no en vol més. Vol reordenar... (Sembla una endevinalla, per tant: "què és?"). Se'n va a regar el jardí i un grapat d'ocells canta, és una joia de sentir-los. Amb això vol pensar, però el sol despunta i alguna cosa li rossega la panxa. Sí, hi pensa molt però no en treu l'aigua clara. És una qüestió molt difícil. (Bé, tampoc és que sigui de vida o mort). Millor que tiri pel dret. Així de bèstia. Sí, ja ho ha fet. Ja no hi ha marxa enrera. No-no, no pas. Però almenys la seva panxa s'ha calmat. I ara,quan acabi de fer-ho, podrà dir: 

"Manoi!, que bé que he esmorzat!"

La chanson du pays

Finals d'estiu del 2012, a St. Gironç, a una encantadora plaça porxada. Si et situes allà, a mà esquerra d'esquenes al Salat, hi trobaràs un racó polsegós, plè a vessar de paper enquadernat (per fora, per dins, per dalt i per baix...). D'aquells llocs que veus i dius: "Aquí hi he d'entrar a nedar... (i tossir)". Doncs bé, com deia... sí, una llibreria de vell amb tots els ets i uts, on segurament trobaria allò que feia temps que buscava: un cançoner, o alguna cosa semblant, que despertés el meu interès... I si el vaig trobar...!

Després que el botiguer ens digués que, a part de partitures, no tenia cap cosa semblant a un cançoner. Sí, bé... no ens vam donar per vençuts, no pas! i vam resseguir minuciosament cada llom (que n'és de suculenta aquesta paraula) fins a trobar un llibre titulat...

La chanson du pays

És un llibre que el mires per fora i dius: "és maco, sí!", el mires per dins i dius: "és preciós...!". Però quan el començes a fullejar, a mirar amb atenció, a llegir i a entonar (o almenys intentar-ho) alguna noteta amb un pifre. Quan veus els gravats de cada regió, quan veus la dedicatòria, no sé... se't va atresorant dins el cor i desitges de treure'n el màxim de suc. I desitges compartir-lo. I... . I... Molts I's!!! moltes ganes que tenia ja d'escriure aquesta entrada, i havia escrit el títol i estava esperant a que em vingués el moment. Ara ja està, ja la puc compartir. Així doncs, aquí deixo alguns troçots...

La Chanson Du Pays by

Tan de bo hagués passat de moda...

Amb aquestes paraules Al Tall la va introduir.

Sí, ahir, dijous 14 de febrer, el grup Al Tall va dir adéu a Barcelona, des de l'auditori, sense deixar de fer allò que porten anys i panys fent, tocant. Un concert ple de convidats, ple de gent i ple de ganes d'escoltar, de tocar...

Uns dolçainers que, un cop ben enceses les llums del recinte van entonar, enmig del pertocat silenci, la bonica melodia de la muixeranga. Uns artistes que no van parar de fer exercici entrant i sortint. Uns bisos encantadorament interminables... En fi, un senyor concert, un senyor comiat. També un tema que porta molt de temps planant sobre nosaltres.

Sí, allò que costa tant d'entendre, allò que de vegades es menysprea sense fonament (si en cap moment el menyspreu pot tenir fonament...).

Un estat té arbres, té rius, té muntanyes, té deserts, té sabanes, té mar, o... bé, coses per l'estil; alhora també té fronteres polítiques, també té una història, i tot això està lligat. Ei! que també té habitants (uns més que d'altres, cert), i molt sovint, per no dir sempre, aquests habitants són diferents... (Sí, sembla obvi que són diferents, però...).
Què més té un estat...? Què entenem per estat...? "Unes fronteres pintades sobre un paper amb certa simbologia que sovint ens és familiar", "Un tros de planeta habitat, amb unes certes estructures polítiques", blablabla, i més blablabla...!

Sí, està molt bé (o no) agafar un mapa del planeta i posar-hi ratlles i pintar-ho tot de colors. Està molt bé (o no) fer memòria de batalletes, de les victorietes que ara sembla que van passar fa una colla d'anys. Està molt bé (o no) agrupar tots aquests habitants dins unes marques, comptar-los i aplicà'ls-hi unes estructures que (o això diuen) són les que ens faran progressar i anar cap a més (cap a més què??). Però bé, en tot això... la cultura, la manera de viure personal o comunitària que, com a bons éssers humans, hem anat forjant, on hi entra?? no ho sé.

I per anar més al fons, aquesta cultura, que inclou la llengua (compartida o no) és un concepte lligat a l'estat? si de cop i volta les fronteres han canviat, i veus que s'ha eixamplat el territori (oh, misteri...! què passa llavors??). Abans érem en un lloc, ara som en un altre? No parlo de cada habitant, parlo en el sentit de poble, de conjunt d'habitants, lligat a la seva història.

Perquè només per viure dins unes determinades (i canviants) línies, de cop i volta la cultura d'abans ja perd el respecte, ja perd la  bellesa. No, coi! quina tonteria! per un canvi de línies no pots obligar a canviar la població.
I és més, si abans, sense escrúpols, això s'ha arribat a fer, ara la gent, amb escrúpols i abans no faci tard (com ja ha passat tants i tants cops), ha de fer tot el possible per solucionar tot el lingüicidi i massacre i repressió cultural que això ha portat. Però en tot cas, MAI, MAI NO s'ha de continuar amb el desplaçament cultural i lingüístic.
S'ha de frenar, abans no sigui massa tard (i passi el què ha passat tants i tants cops). I la solució, en la meva opinió no es basa en "igualar" les dues cultures i el seu pes, o en "oficialitzar-les", o en conceptes turbulents, com el d'estat, en què no encaixen. La solució, en la meva opinió, comença en respectar que, a un determinat lloc es parli i es visqui amb una determinada cultura, encara que comparteixi l'estat i les fronteres (o el què sigui) amb una altra.
Això és base de respecte, NO és menyspreu a l'altra o altres cultures, i sens dubte, no vol entrar en qüestions efímeres sobre la política (que ben bé, encara no sé què coi és...).

Només és viure en pau, i dins la cultura (que també evoluciona) del teu entorn.

Phal

Aquí la teniu:

Ho és?

No ho és


Habitació fosca em conduia
a la nit negra i sense llum.
Són massa, les persones que a mi
m'han mirat, i poca cosa han vist,
tret d'un rat-penat.

No he trobat altra cosa que rimés,
-ja'm perdonaran-
però no sóc gaire més
qu'un triangle desafinat.

***

Veig passâ un plomissol, tot esborrifat,
que ha 'turat el vol sobre'l paraigües capgirat:

-Fa molt de vent, l'ala que bats,
j'està bé que facis un descans...!
-No't fixis en què faig -o què deixo de fer-!
 que per 'nâ on vaig, el teu triangle haig de ser.

El paraigües continuà parlant,
tot embarbussat,
per les paraules qu'havia oït...
...i car estava capgirat.
-No't prenguis el que t'he dit
al peu de la lletra, ja que despullat
simplement vol dir 'nâ'mb roba discreta.
-Ja_ho sabia, ...vaig respondre mentider...
Jo ja sabia que,
un pobre, blanc i esborrifat plomissol,
no podia,
sempr'alegre,
parâ d'emprendre'l vol.

***

Per'xò't dic, estimat lector:
qu'en aquest full, no cerquis
cap missatge ocult...
Simplement llegeix!
i com tal plomissol...
...emprèn, lleugerament, el vol.

Aguilera

Avui, després d'haver-me llevat he anat a contemplar quines novetats em deparava el dia. Al sortir del balcó m'he trobat un lliri blau i unes margarides. Però caminant unes passes més he topat amb una flor que s'aixoplugava del sol que picava tot capguardant-se. 

Una flor molt curiosa: els tubs corbats que té són els que duen el nèctar, de manera que l'insecte hi ha d'entrar i, bo i empolsimat de pol·len, xuclar el nèctar. Amb això, la planta s'assegura que hi hagi només uns certs insectes que hi puguin arribar; i que aquests insectes, preparats per poder fer aquesta tasca, només aniran a flors amb característiques similars, havent-hi així més possibilitats que el pol·len arribi a plantes de la mateixa espècie.

Aquí la teniu, i duu el nom de l'entrada: