Sí, ahir, dijous 14 de febrer, el grup Al Tall va dir adéu a Barcelona, des de l'auditori, sense deixar de fer allò que porten anys i panys fent, tocant. Un concert ple de convidats, ple de gent i ple de ganes d'escoltar, de tocar...
Uns dolçainers que, un cop ben enceses les llums del recinte van entonar, enmig del pertocat silenci, la bonica melodia de la muixeranga. Uns artistes que no van parar de fer exercici entrant i sortint. Uns bisos encantadorament interminables... En fi, un senyor concert, un senyor comiat. També un tema que porta molt de temps planant sobre nosaltres.
Sí, allò que costa tant d'entendre, allò que de vegades es menysprea sense fonament (si en cap moment el menyspreu pot tenir fonament...).
Un estat té arbres, té rius, té muntanyes, té deserts, té sabanes, té mar, o... bé, coses per l'estil; alhora també té fronteres polítiques, també té una història, i tot això està lligat. Ei! que també té habitants (uns més que d'altres, cert), i molt sovint, per no dir sempre, aquests habitants són diferents... (Sí, sembla obvi que són diferents, però...).
Què més té un estat...? Què entenem per estat...? "Unes fronteres pintades sobre un paper amb certa simbologia que sovint ens és familiar", "Un tros de planeta habitat, amb unes certes estructures polítiques", blablabla, i més blablabla...!
Què més té un estat...? Què entenem per estat...? "Unes fronteres pintades sobre un paper amb certa simbologia que sovint ens és familiar", "Un tros de planeta habitat, amb unes certes estructures polítiques", blablabla, i més blablabla...!
Sí, està molt bé (o no) agafar un mapa del planeta i posar-hi ratlles i pintar-ho tot de colors. Està molt bé (o no) fer memòria de batalletes, de les victorietes que ara sembla que van passar fa una colla d'anys. Està molt bé (o no) agrupar tots aquests habitants dins unes marques, comptar-los i aplicà'ls-hi unes estructures que (o això diuen) són les que ens faran progressar i anar cap a més (cap a més què??). Però bé, en tot això... la cultura, la manera de viure personal o comunitària que, com a bons éssers humans, hem anat forjant, on hi entra?? no ho sé.
I per anar més al fons, aquesta cultura, que inclou la llengua (compartida o no) és un concepte lligat a l'estat? si de cop i volta les fronteres han canviat, i veus que s'ha eixamplat el territori (oh, misteri...! què passa llavors??). Abans érem en un lloc, ara som en un altre? No parlo de cada habitant, parlo en el sentit de poble, de conjunt d'habitants, lligat a la seva història.
Perquè només per viure dins unes determinades (i canviants) línies, de cop i volta la cultura d'abans ja perd el respecte, ja perd la bellesa. No, coi! quina tonteria! per un canvi de línies no pots obligar a canviar la població.
I és més, si abans, sense escrúpols, això s'ha arribat a fer, ara la gent, amb escrúpols i abans no faci tard (com ja ha passat tants i tants cops), ha de fer tot el possible per solucionar tot el lingüicidi i massacre i repressió cultural que això ha portat. Però en tot cas, MAI, MAI NO s'ha de continuar amb el desplaçament cultural i lingüístic.
S'ha de frenar, abans no sigui massa tard (i passi el què ha passat tants i tants cops). I la solució, en la meva opinió no es basa en "igualar" les dues cultures i el seu pes, o en "oficialitzar-les", o en conceptes turbulents, com el d'estat, en què no encaixen. La solució, en la meva opinió, comença en respectar que, a un determinat lloc es parli i es visqui amb una determinada cultura, encara que comparteixi l'estat i les fronteres (o el què sigui) amb una altra.
Això és base de respecte, NO és menyspreu a l'altra o altres cultures, i sens dubte, no vol entrar en qüestions efímeres sobre la política (que ben bé, encara no sé què coi és...).
I és més, si abans, sense escrúpols, això s'ha arribat a fer, ara la gent, amb escrúpols i abans no faci tard (com ja ha passat tants i tants cops), ha de fer tot el possible per solucionar tot el lingüicidi i massacre i repressió cultural que això ha portat. Però en tot cas, MAI, MAI NO s'ha de continuar amb el desplaçament cultural i lingüístic.
S'ha de frenar, abans no sigui massa tard (i passi el què ha passat tants i tants cops). I la solució, en la meva opinió no es basa en "igualar" les dues cultures i el seu pes, o en "oficialitzar-les", o en conceptes turbulents, com el d'estat, en què no encaixen. La solució, en la meva opinió, comença en respectar que, a un determinat lloc es parli i es visqui amb una determinada cultura, encara que comparteixi l'estat i les fronteres (o el què sigui) amb una altra.
Això és base de respecte, NO és menyspreu a l'altra o altres cultures, i sens dubte, no vol entrar en qüestions efímeres sobre la política (que ben bé, encara no sé què coi és...).
Només és viure en pau, i dins la cultura (que també evoluciona) del teu entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada