Cinc misses i un legionari

Ben sabut és què és un meridià; de la mateixa manera és sabut que n'hi ha infinits, atès que només tenen una dimensió, i per tant no tenen amplada, en podem encabir tots els que volguem, bo i embolcallant de forma ben tupida una imaginària terra esfèrica i sense relleu. Però ara farem una mica de trampa i agafarem el meridià que passa pel bell mig de l'Avinguda Meridiana de Barcelona, conegut com el meridià de Barcelona. Un cop aquí agafarem els meridians que queden a un grau per l'est i un per l'oest, i tindrem un fus esfèric («la pell d'una tallada de meló»).

Situant-nos doncs en aquest entorn...

I-El legionari luteci
o
La ficció de la fundació de Barcelona

Aquesta història que us explicaré va passar fa una colla d'anys. En l'època en què París es deia Lutecia, i Barcelona encara no existia, hi havia moltes batusses per tota la Gallia. En una d'aquestes batusses s'hi barallava un legionari romà, conegut per ser força calmat i intentar esmunyir-se dels problemes o les baralles. 

Així doncs, quan va veure la oportunitat, Faventius Pocvalerosus, d'orígen hispànic i traslladat a la nova Lutecia va anar a acomiadar-se de sa mare, i va prometre's a si mateix: «sempre marxant cap al sud, m'establiré allà on el mar se m'empassi el camí». Fent això, i deixant els ulls de sa mare esbatanats (que no va saber què dir) va tancar la porta i va mirar el sol del migdia, que li marcaria el seu camí. Va caminar i caminar, va travessar camps, va trobar ex-companys i gent que el titllava de boig. Demanava pa i formatge quan trobava alguna casa de pagès i no necessitava diners. Amb la seva ferma disposició, sabia que faria una gesta inoblidable, i per això no patia ni fam, ni misèria ni soledat. 

Quan ja duia una barba consistent, i no digne d'un legionari, va començar a baixar els Pirineus, i va continuar i continuar, fins que el «739 AUC» va arribar a una platjeta. Hi havia un grupet de nens amb indumentàries força estrambòtiques, que parlaven d'una manera molt estranya. Llavors, va decidir pujar el turonet més elevat i observar les rieres, les muntanyes, el riu i una illeta; i sí, en aquest moment va tenir la lucidesa d'un llamp i va projectar carrers quadrats i la seva casa, que va començar a construir ell mateix. Estava molt decidit, ràpidament es va fer amb aquella bona gent dels ibers, i comerciant amb els romans que passaven per aquell paratge, va fundar una família.
De mica en mica, peixos grossos dels romans van anar-se animant a fer casetes vora la platja, fins que el 740 AUC va ser fundada i batejada definitivament; i la història va oblidar el nom del seu ideador, deixant pas al modern nom de Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

II-Les quatre misses

Ja han passat una pila d'anys d'ençà la fundació de Barcelona (la real, eh!). Ens trobem a l'edat mitjana, el s.xiv concretament, i les ciutats més importants d'Europa volen tenir la seva missa. Una missa moderna, del s. xiv i composta per un - o més d'un - autor conegut i de renom. Ah! i una cosa més, utilitzant l'estil més actual: l'Ars Nova.

Fins ara, a les misses s'alternaven cants litúrgics aïlladament. Ara, però, la missa s'escriurà completa, amb una successió de cants corresponent a cadascuna de les parts. A partir d'ara es consolidarà com a gènere musical sacre. Diversos autors, com Guillaume de Machaut amb la Messe de Notre Dame, es dedicaran a compondre, entre d'altres peces, misses per ciutats importants.
I heus ací la importància d'aquest meridià que encapçala l'entrada: serà dins aquest fus esfèric o pell de tallada de síndria/meló on se situaran les principals misses en Ars Nova, del s. xiv, de tot Europa. Són les misses polifòniques de Notre Dame i la Sorbonne (de París), de Tournai, de Tolosa i de Barcelona. Sí, la missa de Barcelona, de la qual en podeu escoltar un tros al vídeo del final de l'entrada, és una de les primeres misses modernes d'Europa.

No em direu a mi que no és pas una gran coincidència trobar totes aquestes misses tan importants, mig-aliniàdes en un meridià (també molt important). Jo, almenys, ho trobo ben curiós.